Els dies 10 i 17 de novembre vàrem visitar el Museu d'Història de Barcelona i vàrem fer el recorregut per la muralla romana. Aquí sota podeu llegir i veure el que hem après.

Barcino, la Barcelona romana.

Els romans van arribar al territori català el 218aC, quan desembarcaren a Empúries per a crear-hi una base militar. Va ser l'inici d'un llarg període de colonització romana.

Entre el 15 i 13 aC, en època de l'emperador August, els romans varen fundar al Mons Tàber (un turó d'uns 12 m d'alçada, al cor de l'actual "barri gòtic") la Colònia Iulia Augusta Paterna Favència Barcino.

Barcino tenia una forma rectangular, amb els costats retallats, la qual cosa li donava un aspecte octogonal, característic dels establiments militars. Sembla que estava envoltada d'un fossar, que millorava les condicions de defensa. Tenia una superfície de 10ha. Mai no va tenir més de 4.000 o 5.000 habitants.

 

S'organitzava al voltant de dos eixos perpendiculars.Un eix anava de l'actual Pl. Nova al Portal de Regomir(decumanus maximus) i un altre de la Pl. de l'Àngel al carrer Avinyó (cardos maximus). Una part estava parcel·lada en illes gairebé quadrades, i des de ben aviat estigué envoltada per una muralla que va mantenir-se íntegra fins al segle IV, en què va ser objecte d'importants reformes. L'accés a la ciutat es feia a través de quatre portes, que coincidien amb els extrems del cardos maximus i del decumanus maximus, dues vies que s'encreuaven al fòrum, centre vital de la ciutat, situat a la part més alta entre la catedral i la Pl. de Sant Jaume.

La muralla del segle IV, bastida al damunt de la del segle I aC, tenia un perímetre de 1220m, i seguia des de la Pl. Nova, els carrers Tapineria, Sotstinent Navarro, Traginers, Correu Vell, Regomir, Avinyó i Banys Nous fins al carrer de la Palla, i arribava de nou a la Catedral. Arribava als quatre metres de gruix, tenia 78 torres de 8-17 m d'alçada.

Les dues torres semicirculars de la porta Praetoria, amb afegitons medievals.

La capella reial de Santa Àgata, construïda a l'època medieval damunt les muralles romanes.(Plaça Ramon Berenguer III el Gran).

Els dos arcs d'un dels dos aqüeductes que duien l'aigua de Collserola i del Besòs a la ciutat; és una reconstrucció del segle XX.

Dues torres de la muralla, a la Pl. de la Catedral, amb afegitons d'altres èpoques. La part de abaix de la muralla es construïa amb carreus grans i la resta amb carreus més petits. Es pot apreciar alguna finestra romana.

Aquí podem apreciar quatre arcs d'un dels aqüeductes, dins d'una paret mitgera entre dos edificis. En enderrocar-se un dels edificis, van quedar al descobert els arcs.

A l'interior de la Casa de l'Ardiaca es conserva un llenç de muralla feta amb restes dels aqüeductes i altres construccions.

Pas lateral per als vianants pertanyent a una de les portes de la ciutat (la de mar, a l'actual carrer Regomir). Construïda a mitjan segle II dC. Cap a principis del IV el pas va quedar inutilitzat i l'espai es podria haver destinat al cos de guàrdia que controlava l'entrada a la ciutat. Es pot visitar entrant al Centre cívic Pati d'en Llimona.

Llenç del parament interior pertanyent al primer recinte emmurallat de Barcino (segle I aC), que va ser reaprofitat en la construcció del palau de la família March al segle XIV. (Pati d'en Llimona)

El Temple d'August.Es va construir a la fi del segle I aC, i durant més de quatre-cents anys va presidir el fòrum de la ciutat.Després de perdre la seva funció, l'edifici va experimentar diverses transformacions, però va seguir marcant la fesomia de la ciutat.

La creació de noves edificacions a la baixa edat mitjana va propiciar que el que quedava del temple es preservés, encara que de manera fragmentada, dins de les noves cases.

Dues de les quatre columnes que es conserven del temple, al pati de la seu del CEC (Centre Excursionista de Catalunya).

Les altres dues, totes de 9 m d'alçada, amb els fusts acanalats i els capitells d'ordre corinti (decoració en forma de fulles). També es conserva l'arquitrau que les unia i una part del

podi, que feia 3 m d'alçària.
Les cerimònies religioses no se celebraven mai a l'interior del temple (cella). La cella era una estança tancada on es disposava la imatge del déu i a la qual només tenien accés els sacerdots.

Des de finals del XIX fins a principis del XX es va plantejar reiteradament la discussió entre la possibilitat que les columnes quedessin lliures enmig de l'espai públic o de mantenir-les dins de l'edifici d'origen medieval que les contenia.

Mentrestant, el CEC va adquirir l'edifici i va sol·licitar la intervenció de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que entre el 1903 i 1904 va crear el pati interior des del qual es pot veure el temple actualment.

Un museu sota la Plaça del Rei.
El subsòl de la ciutat actual de Barcelona guarda les restes arqueològiques de l'antiga colònia de Barcino. El jaciment, ubicat sota la Plaça del Rei i el seu entorn, ocupa una superfície de 4.000 metres quadrats i va ser excavat entre els anys 1930 i 1960.
Les restes arqueològiques conservades poden situar-se entre els segles I i VI dC. En destaquen una àmplia zona artesana amb una sèrie de tallers i el grup episcopal, barri on es localitzava la residència del bisbe,i altres edificis destinats al culte cristià, com ara la basílica principal i el baptisteri.

Tots atents a l'explicació, a l'inici de la visita.

Làpida de pedra amb la inscripció del nom complet de la ciutat de Barcino: Colònia Iulia Augusta Paterna Favència Barcino.



Llenç de la muralla del segle i aC -construïda amb carreus petits de pedra. Era la part interior de la muralla del segle IV que hem vist en altres fotografies.

El clavegueram als carrers de Barcino.

Mosaic del terre d'una domus romana.

Maqueta del peristil o jardí posterior d'una domus.

L'impluvium, on es recollia l'aigua de la pluja. Al voltant es distribuïen les estances de la casa.

De les termes de Barcino es conserva la piscina d'aigua freda, amb les escales per a accedir-hi.

En dues de les insulae o illes edificades situades al costat de la muralla i properes a una de les portes d'entrada a la ciutat, hi ha les restes d'una bugaderia i una tintoreria, una factoria de salaó de peix, on també s'elaboraven salses derivades del peix com ara el garum, i una important instal·lació de vi.

Dependències dedicades al culte cristià.

Bé, desitgem que us hagi agradat aquest passeig virtual per l'època romana, us recomanem que el dueu a terme.

Visita al Museu de ceràmica

El dia 27 d'octubre vam visitar aquest museu, que conté obres de diferents zones de l'estat espanyol, des del segle X fins al XXI.

Què és la ceràmica?

El terme ceràmica té l'origen en la paraula grega keramos (argila).

És la denominació més àmplia amb la qual es designen els objectes fabricats amb argila que han obtingut una transformació fisicoquímica irreversible a causa de l'acció del foc. És el material més abundós creat per l'home, va ser descoberta de manera accidental en el període neolític (6000aC).

Usos: la ceràmica ha tingut sempre un caràcter utilitari i ornamental. Sense oblidar el seu sentit màgic, religiós, funerari, des de l'antiguitat ha estat vinculada a la construcció d'edificis i a la vida domèstica.

Els mètodes tradicionals de fabricació són el modelat a mà, amb torn i amb motlles. Molts artistes han convertit aquest material en el suport de les seves escultures, plaques ornamentals,...

    El Museu de ceràmica, al Palau de Pedralbes.
Es va fundar el 1966 i va ser traslladat a l'actual seu el 1990.
És internacionalment reconegut com a centre de referència per a l'estudi
de la ceràmica tradicional i contemporània.

Us fem cinc-cèntims d'unes quantes peces de totes les que vam veure al museu, no podem abastar aquí tot el ventall d'estils, èpoques i obres. Us recomanem que feu una visita comentada, ja que així tindreu una idea més exacta i ho veure-ho directament.

                                          Paterna, segles XV i XVI. Plaques de sostre per a
                                          col·locar entre les bigues de fusta.
                                          Destaquen una amb una inscripció demanant la protecció
                                          divina per a la casa, una altra amb escena eròtica i quatre
                                          que porten el segell amb l'escut del duc de Segorb,
                                          senyor de Paterna.

Sèrie verda i morada, Paterna, segona meitat del segle XIII i segle XIV. A dalt, un gibrell decorat amb fulles-flors en disposició radial, inspirades en els dissenys de teixits perses i egipcis. Al mig, gerra ornamentada amb sanefa amb forma de cor; gerra oliera; gerra amb la mà de Fàtima*; i llàntia.

*el símbol d'una mà simètrica; en el món àrab s'utilitza com a talismà per a protegir-se de la desgràcia en general i del mal d'ull en            particular.

Escudella i gerres.

Sèrie de la briònia i de la fulla de julivert (1420-1440).

Plats decorats amb subtils motius vegetals blaus i daurats en disposició radial, decoració refinada.

En els medallons, l'anagrama de Jesús i el símbol de la terra en al·lusió al

gremi dels terrissaires.

Plats decorats per les dues bandes. El de l'esquerra, està decorat amb una cabra envoltada de fulles dentades anomenades "fulles de card" (tercer quart del segle XV). El revers del de la dreta està ornamentat amb una àliga estesa (Manises, segona meitat del segle XV).

Terol, període mudèjar, segle XIV. Complements arquitectònics procedents de l'església del Salvador. A dalt, gàrgoles decorades en blau rematades en forma de mascaró (carassa). A sota, alicatats en forma de estrella de vuit puntes i de punta de fletxa.

                                                                                                                                                                    

Sèrie verda i morada.Terol, segle XV.

Plat "seder" dissenyat expressament per a la cerimònia de

la Pasqua jueva. Les cinc cavitats són per a les herbes

que es consumeixen durant el ritual. 

 Rajoles d'oficis de la sèrie de la palmeta i de les

fulles de julivert. Barcelona, segle XVIII.

Decorades amb fruites, animals, representació d'oficis

i assumptes locals de la ciutat de Barcelona

com és la mulassa, figura habitual a la processó

de Corpus Christi.

 Sèrie Berain, segle XVIII.

Marcelina amb l'escut de la família Beltrani.

(la marcelina serveix per a encastar-hi una tassa de xocolata

i evitar així que pugui vessar-se)

Fragment de rajoles "de cuina". València, segle XVIII. 

A les cases-palau valencianes hi havia dos tipus de cuina:

l'espai on es cuinava i l'àmbit on els senyors de la casa

dinaven en família. Aquest últim es decorava amb

rajoles que reproduïen escenes domèstiques

en les quals es pot reconèixer tant la indumentària

i joieria de l'època com els aliments

que consumien.

Plats de corda seca. Sevilla, segle XVI. Presenten una vistosa ornamentació en què
predominen els motius zoomorfes i geomètrics disposats de forma radial.

Tant la tècnica de la corda seca com la

decoració geomètrica són característiques

de l'art islàmic.

La ceràmica com a element decoratiu en els edificis modernistes.

En primer terme, la teulada de la Casa Batlló.

 Picasso

 Miró

...i la ceràmica del segle XXI.

A continuació, us referim el que podeu veure en cada sala del museu.

sala 1: De l'època califal al període mudèjar, segles X-XV.

salaes 2 i 3: València, segles XIV-XVIII.

sales 4-6: Aragó, segles XV-XIX.

sala 7: Talavera de la Reina i Puente del Arzobispo, segles XVI-            XIX.

sales 8 -10: Barcelona, Lleida i Reus, segles XIV-XIX. 

sala 11: Sevilla i Úbeda, segles XV-XIX.

sales 12-13: València, segles XVIII-XIX.

sales 14-15: L'Alcora, segles XVIII-XIX.

sala 16: Modernisme, Noucentisme, Orientalisme i els moderns,        segle XX.

sales 17-18: Ceràmica contemporània, segles XX i XXI.

Anem al teatre!! El sopar dels idiotes.

El dia 20 d’octubre de 2011 vam anar a  veure aquesta obra:

 

 Qui hi actua?
David Fernández, Edu Soto,
David Ramírez, Claudia Cos,
Anna Gras-Carreño
amb la col·laboració especial de
Santi Ibañez
Una comèdia de Francis Veber
Direcció Juan José Afonso
Versió Josema Yuste
Traducció Gerard Floreiach

 

És entretinguda, amena i divertida: una comèdia que et fa riure sense parar.

De què va?

Una colla d'amics organitzen periòdicament un sopar al qual conviden la persona més estúpida que han conegut, per tal de riure-se'n. Els sopars solen ser un èxit, fins el dia en què un dels organitzadors desconvoca el que s'ha de celebrar a casa seva, per una lumbàlgia... i rep la visita inesperada de l'idiota convidat.

 

És una intel·ligent crítica a una societat en la qual no és fàcil saber qui és realment l’idiota i qui només ho sembla.

Aquesta obra de Francis Veber és ja un dels clàssics de l’humor, que s’ha representat en els teatres de tot el món.

Fins quan es pot veure?

Últim dia: el 31 desembre.

 

Qui són els dos protagonistes principals?

l’amfitrió

Eduard Soto

En tres anys ha aconseguit ser un dels actors còmics  més importants de Catalunya.

Eduard treballava amb Andreu Buenafuente en el seu programa d’Antena 3, amb personatges tan coneguts com ara El Neng.

l’hoste

David Fernández

Actor i humorista, que també ha fet de cantant i de doblador de cinema. Després de formar part de La Cubana, va començar a ser més conegut en aparèixer en diferents programes de televisió. Es va fer especialment famós amb la interpretació del personatge Rodolfo Chikilicuatre.

L’amfitrió, guapo, ric i triomfador. I l’hoste, lleig, tonto i perdedor.

La topada d’aquests dos personatges tan contraposats provoca la rialla, així com els malentesos provocats per confusions de personatges, situacions i accions.

També és important assenyalar la crítica, la ironia i la paròdia sobre el comportament dels dos personatges: el cregut, altiu i fanfarró amfitrió, representant d’una classe social respectada, que rebrà el seu merescut càstig; mentre que l’hoste, un perfecte imbècil, però dotat de bon cor, nobles sentiments i tarannà senzill, també demostrarà la seva indissimulada alegria i ambició per haver estat cridat i escollit a casa d’un personatge envejat.

Bé, no us expliquem més, millor que l’aneu a veure, us la recomanem!

Visita a l’exposició La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental, al Caixa Fòrum.

El dia 13 d’octubre  vam anar a veure aquesta exposició. No teníem ni idea de qui era Sagnier, i vàrem acabar preguntar-nos com pot ser que un arquitecte que ha realitzat tantes obres a Barcelona i tan importants no sigui conegut pels barcelonins. La guia va respondre que era per motius polítics de l’època: Sagnier no era nacionalista, com eren la majoria d’arquitectes modernistes de l’època,era conservador, i per això no se’l va destacar mai en la seva professió.

Bé, coneguem-lo una mica més. Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona,1858-1931) és un dels arquitectes catalans més destacats de la fi del segle XIX i el començament del XX. La seva obra és el reflex d’una època de grans transformacions, marcada pel creixement de les ciutats, fruit de l’esperit emprenedor de la burgesia.

I

     Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona,1858-1931)

  

  

Sagnier va projectar grans edificis públics i residències particulars que van contribuir a modelar la personalitat de l’

Eixample. També va ser l’arquitecte d’esglésies i escoles religioses, fabriques i hotels.

La seva arquitectura s’inspira en fonts clàssiques, s’acosta al modernisme i, en la seva etapa de maduresa, es desenvolupa amb una gran llibertat d’estils (eclecticisme). Incorpora les arts decoratives del seu temps, especialment en col·laboració amb artistes del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Recordeu què és el Cercle Artístic de Sant Lluc? Us en fem cinc-cèntims:

El Cercle Artístic de Sant Lluc és una associació artística catalana, fundada el 1893 a Barcelona per Joan i Josep Llimona, Alexandre de Riquer, Antoni Utrillo , Dionís  Baixeras i el regidor Alexandre M. Pons. Promovien un ideal d’art compromès i seriós, allunyat de certes postures bohèmies i anticlericals del modernisme. La fundació va seguir les orientacions doctrinals del bisbe Josep Torras i Bages. El primer president va ser Lluís Serrahima, i entre els membres figuraren Antoni Gaudí, Enric Sagnier i Villavecchia, Eugeni d'Ors i altres artistes, alguns dels quals, malgrat la seva aconfessionalitat, hi assistien a classes de dibuix. El Cercle fou una de las arrels del Noucentisme de principis del segle XX. Actualment és una associació cultural que promou activitats com ara expressió artística (dibuixar, pintar, modelar), exposicions, conferències, col·loquis,...Té la seu al carrer de Mercaders, 42.

Els edificis de Sagnier s’integren en la trama urbana i esdevenen referències del paisatge ciutadà. És el cas de:

-el desaparagut Hotel Colon, a la Pl. Catalunya, avui hi ha la seu  de l’entitat financera Banesto

-la casa Pons i Pascual, al Pg. de Gràcia, 2-4

-la casa Rupert Garriga i Nogués, al c/Diputació, 250

-l’església de Pompeia, a Av. Diagonal/Pg. de Gràcia

-el Palau de Justícia

- la Nova Aduana

-la seu de “la Caixa”, a la Via Laietana

-i, sobretot, el temple expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, que es va començar a edificar l’any 1902, i en el qual l’arquitecte va treballar fins a la seva mort.

Al final de l’exposició, rebobinant tot el que hem vist i que la guia ens ha explicat, ens adonem que molts edificis remarcables, que estem cansats de veure en el nostre tragí per la ciutat, van sortir de l’estudi de l’arquitecte. Sagnier és, probablement, l’arquitecte que ha deixat una empremta més profunda en la imatge de Barcelona, amb grans edificis que li proporcionen una dimensió monumental, de gran ciutat industrial i burgesa. Va projectar unes 500 obres de tot tipus de les quals se’n conserven més de 300, només a la ciutat de Barcelona.

Si us animeu a visitar l’exposició, teniu temps fins el 8 de gener. S’hi recrea el món de la burgesia barcelonina, en què va néixer Enric Sagnier: la família, la modernitat tècnica, els viatges per Europa. I presenta la seva arquitectura en un muntatge inesperat que ens introdueix en una ciutat en construcció. D’una banda, mostra la versatilitat que el porta a interessar-se per diferents tipus d’ edificis: des d’un petit taller fins a un hotel, des d’un xalet fins un banc. Alhora, presenta l’ús dels  elements decoratius del modernisme, reconstrueix la vida del ja desaparegut Hotel Colon a la plaça Catalunya, profunditza en el seu treball al Palau de Justícia i recupera una col·lecció espectacular de fotografies de la construcció del Tibidabo, símbol  religiós i icona internacional. 

Convent i església de Pompeia

  

El Palau de Justícia de Barcelona. Edifici construït entre 1887-1898 fruit de la col·laboració de dos dels grans arquitectes del moment:Domenech Estapà (un dels primers modernistes) i Enric Sagnier (d’estil conservador)

a

Antic Hotel Colón, el resultat de la seva reforma,

a principis del XX és l'actual entitat financera Banesto.

Aquí sota teniu l’enllaç on trobareu més imatges d’edificis projectats per Sagnier.

http://www.fotosdebarcelona.com/cat/galeria-per-districte.asp?idLocalidad=8

 La casa Rupert Garriga i Nogués