SALIDA AL MUSEO DE HISTORIA DE CATALUNYA

El grupo de la Escuela de Adultos Prosperitat, denominado Barcelonautas, tenía programado para el día 8-3-2012 una visita a dicho museo.

Llegada la hora concertada, en el sitio convenido, nos encontramos las diez personas que ese día teníamos, no solo disponibilidad, que es uno de los condicionantes, sino también voluntad y condiciones físicas adecuadas, para afrontar las dos horas de paseo por el recinto del museo.

Una vez dentro, nos encontramos casualmente con una vecina de nuestro barrio que trabaja en la institución.

Como ya teníamos las entradas para una visita guiada a una zona determinada, esa persona nos facilitó un pase para que después de la visita pudiésemos acceder a todo el recinto, o a aquellas partes que a cada uno le interesasen más.

A parte, nos regaló a cada uno de nosotros un libro, que pienso debe ser interesante, sobre la cultura como resistencia.

Como supongo que la profesora, Carmina, hará un resumen exhaustivo sobre el contenido de la exposición en su blog, acompañado de fotos, yo me limitaré a dar alguna opinión sobre el entorno del museo y sobre el recinto del museo en sí.

Para las personas que tenemos una cierta edad, lo primero que nos salta a la vista es la gran transformación que se ha efectuado en la zona a partir de los años 80 del siglo pasado.

Para los que son jóvenes, o frágiles de memoria, cosa que según para qué, nos pasa a muchos, les recuerdo que el edificio que a día de hoy alberga el museo, era un almacén del recinto cerrado del puerto, también llamado “tinglado”, y cuando la ciudad empezó a abrirse al mar, ese era uno de los edificios, junto con otros muchos programado para su desaparición, con el argumento de que impedía la vista del mar. Pero se formó un grupo de intelectuales, que, junto con las asociaciones de vecinos de la zona, impidieron su demolición, para conservar algún vestigio de las actividades que se habían desarrollado en la zona durante muchos años.

El argumento de la vista al mar, quedó desmentido con las actuaciones posteriores en la zona, Maremagnun, Wortrader-Center, Hotel Vela etc. y las que se avecinan.

En contraste con las actividades que se desarrollaban cuando era almacén de mercancías del puerto, que estoy seguro que serían en unas condiciones muy penosas para las personas que las realizaban,  porque no se disponía de los adelantos técnicos de hoy, la zona ahora parece un parque temático para turistas, y no estoy seguro que se explique las diferentes funciones que a lo largo de la historia, pero sobre todo hasta los últimos años 70 del siglo XX, a los grupos de turistas que pululan por ahí con guías.

Que eso era un recinto cerrado al público. Porque era zona industrial.

Que sólo podían circular camiones, vehículos, industriales,  trenes etc.

En cambio hoy es una zona dedicada casi exclusivamente al ocio, pues a cualquier hora del día te puedes encontrar a personas paseando a pie, en bici, con patines u otro tipo de artefacto que ayude a desplazarse por la zona para tomar el sol y el sano aire del mar.

Yo también recuerdo cuando sólo había unos doscientos metros de playa libres, lo que suponía que era casi imposible  encontrar un sitio libre, y si querías bañarte, tenías que pagar a uno de los diferentes recintos privados que había en la zona, como baños San Sebastián, San Miguel, el Astillero etc. ¡Cuántas historias se podrían contar de esos lugares!

Como el día de la visita coincidió con el cumpleaños de la profesora, al final de la visita, por cierto muy interesante, pero que se necesitaría mucho más tiempo, subimos al terrado, donde a parte de una buena vista del puerto y parte de la ciudad, existe un bar y restaurante donde se puede comer por un buen precio, pero como nosotros teníamos cada uno nuestras obligaciones, solo nos tomamos unos cafés a los que nos convidó Carmina.

Sentados tranquilamente, con aquella vista tan estupenda, hicimos una valoración muy positiva de nuestra visita al museo. Y alguno pensó en repetir con más calma y finalizar con una buena comida en la terraza y...

          Barcelona 11-3-2012          Yno...  

VISITA AL MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

El dia 8 de març, vàrem visitar aquest museu, la part de l’època medieval, el naixement de Catalunya com a nació. També vàrem veure breument els episodis que van dur a l’acabament de l’autogovern l’11 de setembre de 1714.

Atents a les explicacions del guia.

L’atenció creix...

Molt atent, en Bartolomé!!

L’imperi carolingi.

Sobre la base dels extensos dominis heretats, Carles I el Gran, Carlemany, rei dels francs, inicia cap al 771 la formació de l’Imperi. Amb la benedicció de l’Església, l’expansió s’efectua en territoris eslaus, llombards, bizantins i musulmans. Alhora, Carlemany du a terme una política defensiva mitjançant la creació d’amplis territoris de frontera anomenats marques. La Marca Hispànica té com a finalitat protegir l’imperi de l’expansió islàmica. El Nadal de l’any 800, Carlemany és coronat emperador a Roma. Poc després de la seva mort, el 814, l’imperi inicia un procés de fragmentació.

L’extensió de l’Imperi carolingi i les seves marques o fronteres.
Borrell II, la independència de fet

Al llarg  del segle X es trenquen els vincles personals i d’homenatge dels comtes catalans amb la monarquia carolíngia, i s’inicia una política de bon veïnatge amb Còrdova. El 985, una ràtzia dirigida per Almansor assola Barcelona. El 988, el comte Borrell demana a la cort franca d’Hug Capet ajut per a la reconstrucció de la ciutat i la defensa del territori. En no rebre l’ajut, Borrell II no renova el jurament de fidelitat al monarca franc i es dóna pas a la independència de fet: d’ara endavant, els comtes catalans actuen amb plena sobirania en els seus territoris.

El sistema de reg dels musulmans.

Una botiga musulmana de l’època.

Història i llegenda de les quatre barres.

           

No es coneix amb exactitud quin és l’origen de l’escut de Catalunya.

Durant el segle XVI es publica, per primer cop, una llegenda que atribuïa a Guifré el Pilós l’origen de l’escut de Catalunya, segons la qual Lluís el Piatós, xopant els dits en la sang de les ferides de Guifré, va passar quatre ditades damunt l’escut daurat del comte de Barcelona.

La llegenda continua sent el més conegut dels mites fundacionals de Catalunya.

L’estabilització de la marca

Durant el segle X, els descendents del comte Guifré avancen les fronteres dels comtats més enllà de la línia de frontera que havia estat establerta durant les campanyes franques.

Les noves terres, controlades per mitjà d’una densa xarxa de castells, són conegudes amb el nom de Marca.

A la zona del Penedès, territori d’una gran importància geoestratègica, el castell d’Olèrdola esdevé una autèntica ciutat de frontera.

A la fi del segle X, la frontera del comtat de Barcelona es trasllada fins al riu Gaià i es manté estable fins a la conquesta de Tarragona, el 1118.

L’habitatge dels camperols.

Un cavaller medieval.

Sospesant l’armadura d’un cavaller.


 

Esglésies medievals

L’Església és un factor de cohesió social i cultural en un món rural  i dividit rígidament en estaments.

Petits temples s’aixequen arreu, presidint veïnats i llogarrets. Són decorats amb pintures que proclamen la majestat de Déu, la bondat dels sants i els turments de l’infern. Les escenes impressionen la pagesia humil i fomenten el  respecte i el temor a Déu.

Els clergues gaudeixen d’una autoritat moral i d’una preeminència social, i sovint són propietaris de terres i vassalls. Si bé legitimen el poder feudal, s’oposen a la violència i els excessos dels cavallers.

 

Jaume I

Fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, neix el 1208. Essent un infant, el 1213, esdevé rei d’Aragó i comte de Barcelona. El seu regnat es perllonga fins el 1276.

El rei Jaume impulsa les conquestes de Mallorca i de València consolida l’expansió comercial per la Mediterrània i aferma les bases de desenvolupament institucional dels regnes de la Corona d’Aragó i de la ciutat de Barcelona. D’altra banda manté una política de bon veïnatge amb Castella.

 

L’aventura mediterrània

Pere II el Gran continua la política d’expansió per la Mediterrània. L’annexió de Sicília inicia un llarg conflicte polític amb França i el Papat. Els francesos proven d’envair Catalunya, però són derrotats.

Durant el regnat de Jaume II, el Just, el tractat d’Anagni i la pau de Caltabellotta confirmen el domini catalanoaragonès a Sicília. Companyies d’almogàvers es traslladen a Bizanci i prenen els ducats d’Atenes i Neopàtria.

Pere III, el Cerimoniós, assegura el domini de la Mediterrània amb la conquesta de Nàpols.

Com vivien els camperols

El taller d’un sabater.

i la botiga oberta al carrer.

Els mercats catalans

Durant els segles XIII, XIV i XV, els mercats catalans són influents en el comerç de la Mediterrània, tot i la posició geogràfica marginal, allunyada de les grans rutes comercials orientals. Les conquestes polítiques i militars faciliten una gran àrea d’intercanvi i l’hegemonia és gairebé absoluta al nord d’Àfrica. No aconsegueixen, però, posicions fortes a l’Orient tot i que disposen de bases en la costa de Síria i Egipte. En menor mesura, el comerç català també arriba als ports llunyans de la mar del Nord. Com a suport del comerç es funden consolats en les diverses places comercials. Els consolats es creen als principals ports de la Corona, eren tribunals que tractaven les qüestions marítimes i comercials i hi exercien la jurisdicció penal.

Les muralles medievals de Barcelona, segles XIV-XV.

edificis públics i religiosos

zona urbanitzada

muralla de Jaume I

muralla de Pere III.El tracte que rebien els jueus malgrat la riquesa que aportaven.


Les revolucions pageses

Durant el segle XV es viuen importants conflictes socials al camp. L’opressió feudal i els efectes de la crisi demogràfica i econòmica empenyen la pagesia a la rebel·lió. El sindicat Remença negocia amb els reis i impulsa la revolta. Durant la segona meitat del segle XV, el camp català viu dos enfrontaments oberts: la guerra civil, 1462-1472, i la segona guerra dels remences*, 1484-1485. La Sentència arbitral de Guadalupe (1486), promulgada per Ferran II, posa fi al conflicte remença i confirma alguna de les seves reivindicacions, però manté, alhora, el feudalisme al camp català.

*pagès remença: pagès adscrit a un mas o terres que només podia abandonar mitjançant el pagament d’una redempció o remença.

 

L’Antonio, l’Antonia i la M. Jesús descansen en les columnes, tot escoltant la nostra història.

L’Ángel, en plena escolta i observació.

La guerra dels Segadors

Durant el segle XVII, les guerres entre Espanya i França passen forçosament per l’escenari català. La presència i l’arbritarietat dels terços espanyols són l’espurna que encén el conflicte social i polític latent. El 1640 assenyala el trencament entre Catalunya i la monarquia hispànica. La revolució popular protagonitzada per la pagesia, ve seguida de la revolució política encapçalada per les institucions. Aquests fets són recordats en una cançó popular, Els segadors, que és l’origen de l’himne nacional de Catalunya. La llarga guerra(1640-1659) es clou amb la signatura del tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659. Per aquest tractat el comtat de Rosselló i part de la Cerdanya són annexionats a la corona francesa.

La Conchi, l’Yno, l’Ángel i el Mateo.

L’onze de setembre

Després de tretze mesos de setge, l’11 de setembre de 1714, a les cinc de la matinada, uns 20.000 soldats borbònics inicien l’atac a la ciutat de Barcelona. Les tropes de la Coronela, o milícia urbana de Barcelona, juntament amb la resta de forces austriacistes aplegades a la ciutat –en total, uns 5.300 homes- ofereixen una forta resistència, carrer per carrer i casa per casa. La resistència se salda amb prop de 4.000 víctimes. A primera hora de la tarda, havent caigut malferit el conseller en cap Rafael Casanova, la ciutat capitula. La resistència de Barcelona provoca l’admiració d’una bona part de l’opinió pública europea. Assenyala, tanmateix, la fi de l’Estat català.

 

                     Preparats per a la propera sortida!!!

 

Sortida a Vallvidrera

Vil·la Joana

19 d'abril de 2012

La profesora del grupo de alumnos y ex-alumnos de la escuela de adultos de  Prosperitat, barrio de Barcelona, nos tenía preparada en esta ocasión una visita a la casa- museo donde vivió sus últimos días el poeta catalán de la Renaixença, Mosén Cinto Verdaguer.

Como el museo está ubicado en una casa de veraneo en lo que hoy es el parque natural de Collserola, dentro del antiguo pueblo de Vallvidrera, que en la actualidad pertenece al distrito de Sarriá-San-Gervasio, tuvimos que desplazarnos con los popularmente llamados “ferrocarriles catalanes”, pero que últimamente la administración denomina  “metro del Vallés”.

  Al ser uno de los desplazamientos más largos que hemos hecho hasta ahora, por estar nuestras residencias en un extremo de la ciudad y el museo en el otro, fuimos llegando escalonadamente al punto de encuentro, el andén de la estación llamada “Baixador de Vallvidrera”, muy cerca del punto de nuestro destino de ese día.

  Comprobada por la profesora la presencia de todos los que habían confirmado su asistencia, emprendimos la subida desde la estación hacia la casa, rodeados de una vegetación exuberante con una gama muy variada de olores, árboles centenarios, rincones bucólicos que convidaban a perderse por esos lares solo para dar rienda suelta a los pensamientos más variados, o mejor con una buena compañía para poder compartir esas reflexiones u otras cosas, como una buena merienda campestre, o todo aquello que la voluntad de los paseantes tuviesen a bien compartir, lo dejo en vuestra capacidad de imaginación.

  Una de las cosas que más sorprende a las personas que visitan por primera vez algún lugar de la sierra de Collserola es el  contraste que existe con la gran ciudad que es Barcelona, en una distancia tan corta, porque se pueden pasar horas caminando sin padecer el ruido de los automóviles, y si la suerte te acompaña puedes encontrarte con un jabalí, una ardilla, un tejón o alguno de los animales que pululan a sus anchas por el parque, principalmente aves, sin tener que recorrer grandes distancias, ni hacer uso del automóvil.

  La visita al museo fue realmente una gozada, pues el recorrido que nos narró la guía del museo por la vida de Verdaguer -una excelente narradora-, acompañada con la visualización de algunos de los objetos que lo fueron rodeando a lo largo de su vida, nos hizo trasladar mentalmente a esa época, de tal forma, que parecía que lo estábamos viviendo en la realidad. Hasta tal punto era convincente en su capacidad de persuasión, que uno de los asistentes se quedó prendado de sus ojos, y se lo confesó, pero alguno más lo pensamos, porque esos ojos parecían las ventanas a través de las cuales estábamos viendo todo lo que nos estaba narrando. Desde aquí le doy las gracias en nombre de todos los asistentes.

Al mismo tiempo que nos narraba la vida del poeta y su tiempo, nosotros íbamos viendo algunos de los objetos que rodearon al poeta, que también fueron de uso cotidiano en parte de nuestra vida, especialmente la niñez, y mentalmente nos pasaba, paralela a la narración de la monitora, la película de parte de nuestra vida, porque algunos de los objetos presentados en la exposición, llegaron en pleno uso hasta los años sesenta del siglo XX, en muchas zonas de nuestro país.

Del contenido del museo no quiero explicar nada que pueda cambiar la buena impresión que nos dejó la narración de la monitora, simplemente recomendar una visita pausada, complementada después con una buena comida campestre, o en alguno de los restaurantes que hay por la zona, y si es en buena compañía, miel sobre hojuelas, o sobre la hierba, que también va bien.

A mí personalmente me vinieron a la memoria las reuniones que celebramos por esos entornos en los primeros años setenta, porque como no había libertad de reunión ni de asociación, teníamos que aprovechar la excusa de un paseo por la montaña, para reunirnos y charlar de los problemas que teníamos en la empresa para ver como los solucionábamos.

También por allí había vigilancia, por eso siempre teníamos que tener preparada una coartada para poder salir del paso, que más de una vez no fue fácil.

También me vino a la memoria, el día de la muerte del dictador. Hacía una temporada que yo trabajaba en un bar musical de la zona al que concurrían parejas ocasionales, o estables, pero no legales, en el sentido jurídico de la palabra, porque las mesas estaban separadas por biombos, se ponían a tono, y después bajaban a “desahogarse” dentro de su auto en el llamado “racó de la paella” pues era un espacio donde podían aparcar unos treinta coches, así se protegían unos a otros de los cacos. Era curioso, el pasar por allí, porque los vidrios estaban entelados pero desde la carretera no se veía a casi nadie, sólo a los que no hubiesen empezado su “faena” o a los que ya la hubiesen acabado. Yo, si no me lo hubiese comentado la clienta que me bajó en su coche alguna vez, no me habría enterado.

Pero el día que murió Franco yo llegué a trabajar con más inquietud porque no estaba seguro de lo que podía pasar, pero con la sensación de haberme quitado una losa de encima.

Preparé las cosas, puse la música como cada día, la primera pareja que entró una que muchas veces ya estaba esperando antes de yo llegase, el era militar retirado.

Se acomodaron en el rincón de costumbre, les serví lo habitual, pero al poco rato note que comenzaban a levantar el tono de voz. No me sorprendió porque lo hacían varias veces, enfrascarse en una discusión que terminaba, saliendo ella a la calle y él persiguiéndola a gritos.

Pero cuando lo vi que se me acercaba ya me puse en guardia, me pidió que siendo el día que era, y habiendo pasado lo que había pasado, “la muerte del GENELALÍSIMO”, que no estaba bien que hubiese puesto la música. Le pedí disculpas, le dije que lo había hecho por rutina y paré el tocadiscos.

El dueño del bar, que tenía una tienda al lado, al no oír la música, se acercó a ver qué pasaba, le expliqué el caso, pero me dijo que la pusiese, porque él era republicano y estaba contento de que muriese el dictador, al final lo convencí, y no la puse. Pero cuando se marcharon, me pidió que pusiese las canciones más alegres que tuviésemos para celebrarlo, lo celebramos con cava.

Después reflexionamos sobre la actitud del militar. Quiso imponernos a nosotros su duelo, pero él  no se privó de retozar con su amante o lo que fuese.

Con estos y otros recuerdos parecidos llegó la hora de tomar el tren de regreso a nuestras rutinas cotidianas, despidiéndonos hasta la próxima.

        Barcelona   22-4-2012           Yno...          

 Escoltant l'explicació de la guia.

 JACINT VERDAGUER

 El llit  en el qual va morir Mn.Cinto Verdaguer

                                                                    Capella privada.

Una de les publicacions de Canigó.

Els dies 10 i 17 de novembre vàrem visitar el Museu d'Història de Barcelona i vàrem fer el recorregut per la muralla romana. Aquí sota podeu llegir i veure el que hem après.

Barcino, la Barcelona romana.

Els romans van arribar al territori català el 218aC, quan desembarcaren a Empúries per a crear-hi una base militar. Va ser l'inici d'un llarg període de colonització romana.

Entre el 15 i 13 aC, en època de l'emperador August, els romans varen fundar al Mons Tàber (un turó d'uns 12 m d'alçada, al cor de l'actual "barri gòtic") la Colònia Iulia Augusta Paterna Favència Barcino.

Barcino tenia una forma rectangular, amb els costats retallats, la qual cosa li donava un aspecte octogonal, característic dels establiments militars. Sembla que estava envoltada d'un fossar, que millorava les condicions de defensa. Tenia una superfície de 10ha. Mai no va tenir més de 4.000 o 5.000 habitants.

 

S'organitzava al voltant de dos eixos perpendiculars.Un eix anava de l'actual Pl. Nova al Portal de Regomir(decumanus maximus) i un altre de la Pl. de l'Àngel al carrer Avinyó (cardos maximus). Una part estava parcel·lada en illes gairebé quadrades, i des de ben aviat estigué envoltada per una muralla que va mantenir-se íntegra fins al segle IV, en què va ser objecte d'importants reformes. L'accés a la ciutat es feia a través de quatre portes, que coincidien amb els extrems del cardos maximus i del decumanus maximus, dues vies que s'encreuaven al fòrum, centre vital de la ciutat, situat a la part més alta entre la catedral i la Pl. de Sant Jaume.

La muralla del segle IV, bastida al damunt de la del segle I aC, tenia un perímetre de 1220m, i seguia des de la Pl. Nova, els carrers Tapineria, Sotstinent Navarro, Traginers, Correu Vell, Regomir, Avinyó i Banys Nous fins al carrer de la Palla, i arribava de nou a la Catedral. Arribava als quatre metres de gruix, tenia 78 torres de 8-17 m d'alçada.

Les dues torres semicirculars de la porta Praetoria, amb afegitons medievals.

La capella reial de Santa Àgata, construïda a l'època medieval damunt les muralles romanes.(Plaça Ramon Berenguer III el Gran).

Els dos arcs d'un dels dos aqüeductes que duien l'aigua de Collserola i del Besòs a la ciutat; és una reconstrucció del segle XX.

Dues torres de la muralla, a la Pl. de la Catedral, amb afegitons d'altres èpoques. La part de abaix de la muralla es construïa amb carreus grans i la resta amb carreus més petits. Es pot apreciar alguna finestra romana.

Aquí podem apreciar quatre arcs d'un dels aqüeductes, dins d'una paret mitgera entre dos edificis. En enderrocar-se un dels edificis, van quedar al descobert els arcs.

A l'interior de la Casa de l'Ardiaca es conserva un llenç de muralla feta amb restes dels aqüeductes i altres construccions.

Pas lateral per als vianants pertanyent a una de les portes de la ciutat (la de mar, a l'actual carrer Regomir). Construïda a mitjan segle II dC. Cap a principis del IV el pas va quedar inutilitzat i l'espai es podria haver destinat al cos de guàrdia que controlava l'entrada a la ciutat. Es pot visitar entrant al Centre cívic Pati d'en Llimona.

Llenç del parament interior pertanyent al primer recinte emmurallat de Barcino (segle I aC), que va ser reaprofitat en la construcció del palau de la família March al segle XIV. (Pati d'en Llimona)

El Temple d'August.Es va construir a la fi del segle I aC, i durant més de quatre-cents anys va presidir el fòrum de la ciutat.Després de perdre la seva funció, l'edifici va experimentar diverses transformacions, però va seguir marcant la fesomia de la ciutat.

La creació de noves edificacions a la baixa edat mitjana va propiciar que el que quedava del temple es preservés, encara que de manera fragmentada, dins de les noves cases.

Dues de les quatre columnes que es conserven del temple, al pati de la seu del CEC (Centre Excursionista de Catalunya).

Les altres dues, totes de 9 m d'alçada, amb els fusts acanalats i els capitells d'ordre corinti (decoració en forma de fulles). També es conserva l'arquitrau que les unia i una part del

podi, que feia 3 m d'alçària.
Les cerimònies religioses no se celebraven mai a l'interior del temple (cella). La cella era una estança tancada on es disposava la imatge del déu i a la qual només tenien accés els sacerdots.

Des de finals del XIX fins a principis del XX es va plantejar reiteradament la discussió entre la possibilitat que les columnes quedessin lliures enmig de l'espai públic o de mantenir-les dins de l'edifici d'origen medieval que les contenia.

Mentrestant, el CEC va adquirir l'edifici i va sol·licitar la intervenció de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que entre el 1903 i 1904 va crear el pati interior des del qual es pot veure el temple actualment.

Un museu sota la Plaça del Rei.
El subsòl de la ciutat actual de Barcelona guarda les restes arqueològiques de l'antiga colònia de Barcino. El jaciment, ubicat sota la Plaça del Rei i el seu entorn, ocupa una superfície de 4.000 metres quadrats i va ser excavat entre els anys 1930 i 1960.
Les restes arqueològiques conservades poden situar-se entre els segles I i VI dC. En destaquen una àmplia zona artesana amb una sèrie de tallers i el grup episcopal, barri on es localitzava la residència del bisbe,i altres edificis destinats al culte cristià, com ara la basílica principal i el baptisteri.

Tots atents a l'explicació, a l'inici de la visita.

Làpida de pedra amb la inscripció del nom complet de la ciutat de Barcino: Colònia Iulia Augusta Paterna Favència Barcino.



Llenç de la muralla del segle i aC -construïda amb carreus petits de pedra. Era la part interior de la muralla del segle IV que hem vist en altres fotografies.

El clavegueram als carrers de Barcino.

Mosaic del terre d'una domus romana.

Maqueta del peristil o jardí posterior d'una domus.

L'impluvium, on es recollia l'aigua de la pluja. Al voltant es distribuïen les estances de la casa.

De les termes de Barcino es conserva la piscina d'aigua freda, amb les escales per a accedir-hi.

En dues de les insulae o illes edificades situades al costat de la muralla i properes a una de les portes d'entrada a la ciutat, hi ha les restes d'una bugaderia i una tintoreria, una factoria de salaó de peix, on també s'elaboraven salses derivades del peix com ara el garum, i una important instal·lació de vi.

Dependències dedicades al culte cristià.

Bé, desitgem que us hagi agradat aquest passeig virtual per l'època romana, us recomanem que el dueu a terme.